Petita Miss Fortune

  La primera pel·lícula de Charles Chaplin amb veu, El gran dictador , és una mostra de que el director, actor i compositor podia eixir perfectament del seu segell d’identitat, el cinema mut, i oferir una obra mestra com molt res altres baix el seu nom.  El que fa especial a aquesta obra es l’excel·lència amb la qual fa una crítica social i política cap al feixisme i el antisemitisme, amb un missatge còmic i divertit però al mateix cop impactant i necessari. La perfecta mostra de que el cinema és, com qualsevol altre tipus d’art, una ferramenta que serveix per a manifestar els sentiments d’un mateix, incloent l’indignació amb la situació del món en el qual vivim. 

  Duck soup és una de les pel·lícues més conegudes dels germans Marx. Amb un guió còmic excelentment interpretat, m'ha sorprés gratament com d'amé es fa vore-la. És una comèdia que, sense cap dubte, trobe a faltar en el cinema actual. Potser es pot pensar que és un humor absurd, però la manera en la que està executat ho fa senzilla i indubtablement efectiu.  També les parts musicals m'han paregut prou entretingudes, i jo no soc cap fan fanàtica del gènere musical.  En definitiva, els avanços tecnològics de l'actualitat no han afavorit en una gran mesura el cinema. Als anys 30, sense la meitat d'avantages que tenim a dia d'avui, van aconseguir fer pel·lícules que serveixen d'inspiració i sobretot de model dins del seu gènere (en aquest cas, la comèdia).

  Per primera vegada veiem en una pel•lícula amb veu, i aquesta característica fa que l’estil ja s’aprope al que imaginem a dia d’avui quan pensem en el cinema. De fet, no te massa diferències. Només el color, que encara es redueix a blanc i negre, i alguns efectes especials, es dispersen del cinema d’ara.  Diu molt açò del ràpid avanç que va patir el cinema en vint, trenta anys de la seua creació. Sense cap dubte, veiem mes diferències entre el cinema “primitiu” i el dels anys 30 que entre els anys 30 i la actualitat.

  En la pel·lícula The Kid de Charlie Chaplin, es pot apreciar a la perfecció l'evolució del cinema desde Viatge a la lluna. Per un costat, l'escenificació és real i va més enllà de decorats teatrals. Açò fa que la trama resulte més realista i siga més fàcil connectar amb ella. Al menys, és el que m'ha passat a mi.  Charlie Chaplin destaca per ser un artista complet, capaç de fer que t'oblides de que estàs veient una pel·lícula muda gràcies a l'acció, la música i la trama en sentit complet, que també fan que fins i tot el film semble curt. Demostra, d'aquesta manera, un enorme talent per a la narració i la comunicació amb el públic.  Sense cap dubte, em pareix una genialitat el treball que fa Chaplin en les seues pel·lícules. Un geni complet i que no s'ha tornat a repetir. 

Viatge a la lluna està considerada la primera pel·lícula d'èxit de la història del cinema, però podem percatar-mos d'una mena de diferències amb el que coneixem a dia d'avui com a pel·lícula. El primer del que m'he adonat és de la duració. Mentre que solem assumir que un film sol tindre una duració d'un hora, dos hores, tres... Viatge a la lluna només arriba als tretze minuts. Quasi podem considerar que es tracta d'un curtmetratge. A més, l'escenificació és inusual: els decorats són teatrals i pocs realistes, i també s'utilitza només un plà frontal. Per últim, la música no està afegida en post-producció, sino que està tocada en directe.  En conclusió, encara que els avanços hajen canviat dràsticament el cinema des del moment de la creació d'aquesta pel·lícula, Viatge a la lluna aconsegueix entretindre encara que siga muda, ja que l'acció no és lenta crida la teua atenció fins al final.