Petita Miss Fortune

  Si haguere d'escollir una pel·lícula a destacar d'aquest darrer any, encara que he de confesar que no és una tasca fàcil (no per abundància: tot el contrari), em quedaria amb La substància.  Personalment, soc una persona molt aprensiva a tot tipus de contingut gore, però em vaig animar a veure aquesta pel·lícula per un sol motiu: el missatge que vol transmetre. I realment, si no fora jo tan sensible, no m'haguere impactant com ho va fer.  Pot ser és per aquest motiu que el considere el film més memorable de l'any passat: utilitzant el body horror, La substància fa una impactant crítica cap a les imposicions sobre el cos i l'envelliment femení, un missatge que considere esencial en una època en la que pareix que el terror a la mínima arruga és extrem, i que per a evitar parèixer més vells (sobretot els famosos, que al final sempre són els exemples a seguir) s'apliquen tot tipus de modificacions que allunyen a les persones de tota expressió facial.

Quan pensem en pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, de seguida ens venen al cap nombroses històries que han impactat a masses: El pianista, La llista de Schindler, Jojo Rabbit, El gran dictador ... Totes aquestes amb una manera pròpia de narrar els fets i la tragèdia. Però cap d'elles te la narrativa que te La vida és bella .  En aquest film dirigit, escrit i protagonitzat per Roberto Benigni, la guerra no és un element central. És més un motiu per a generar un ambient tràgic utilitzat per a transmetre el missatge principal: la bellesa de viure.  La història gira al voltant de Guido, un italià d'origens jueus que, durant l'apogeu del feixisme italià i europeu (que conduirà, per contacte amb el feixisme alemany, a l'antisemitisme) coneix a la seua futura dona: Dora, una dona de clase alta que, contra tot pronòstic, es casa i s'escapa amb ell. Tots dos formaran una família amb el seu fill Giosuè, un entranyable Giorgio Cantarini, en l'any 1944. Com ja sabem...

  A finals dels anys setanta, una importantísima dècada en la història del cinema, s'estrena Alien , film que s'ha consolidat com una gran obra mestra i una inspiració dins del seu gènere: terror i ciència-ficció. Amb aquesta publicació, Ridley Scott es consolidà com un dels directors més influents en la ciència-ficció contemporània, igualant-se amb altres del nivell de Kubrick (guardant diferències), George Lucas o Spielberg.  La pel·lícula, que transcorre en gran majoria dins la nau dels passatgers (la Nostromo), provoca durant quasi dos hores la claustrofóbica sensació d'acompanyar-los durant tota la trama. L'acció, hipnòtica i intrigant, t'atrapa magnèticament i et transmet la necessitat d'atendre a cada detall, a cada moviment, de buscar en cada racó de la pantalla en cerca d'alguna pista que siga un preludi del que puga passar a continuació. I açò, ho dic des de l'experiència, no funciona. El film, amb una tàctica traïdora, atrau la teva atenció fi...