Petita Miss Fortune

Quan pensem en pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, de seguida ens venen al cap nombroses històries que han impactat a masses: El pianista, La llista de Schindler, Jojo Rabbit, El gran dictador ... Totes aquestes amb una manera pròpia de narrar els fets i la tragèdia. Però cap d'elles te la narrativa que te La vida és bella .  En aquest film dirigit, escrit i protagonitzat per Roberto Benigni, la guerra no és un element central. És més un motiu per a generar un ambient tràgic utilitzat per a transmetre el missatge principal: la bellesa de viure.  La història gira al voltant de Guido, un italià d'origens jueus que, durant l'apogeu del feixisme italià i europeu (que conduirà, per contacte amb el feixisme alemany, a l'antisemitisme) coneix a la seua futura dona: Dora, una dona de clase alta que, contra tot pronòstic, es casa i s'escapa amb ell. Tots dos formaran una família amb el seu fill Giosuè, un entranyable Giorgio Cantarini, en l'any 1944. Com ja sabem...

  A finals dels anys setanta, una importantísima dècada en la història del cinema, s'estrena Alien , film que s'ha consolidat com una gran obra mestra i una inspiració dins del seu gènere: terror i ciència-ficció. Amb aquesta publicació, Ridley Scott es consolidà com un dels directors més influents en la ciència-ficció contemporània, igualant-se amb altres del nivell de Kubrick (guardant diferències), George Lucas o Spielberg.  La pel·lícula, que transcorre en gran majoria dins la nau dels passatgers (la Nostromo), provoca durant quasi dos hores la claustrofóbica sensació d'acompanyar-los durant tota la trama. L'acció, hipnòtica i intrigant, t'atrapa magnèticament i et transmet la necessitat d'atendre a cada detall, a cada moviment, de buscar en cada racó de la pantalla en cerca d'alguna pista que siga un preludi del que puga passar a continuació. I açò, ho dic des de l'experiència, no funciona. El film, amb una tàctica traïdora, atrau la teva atenció fi...

  Dirigida per George Roy Hill al 1973 i protagonitzada per Paul Newman, Robert Redford i Robert Shaw,  The Sting  s’ha convertit en una de les pel·lícules més premiades de la història i en un clàssic no només del gènere de suspens i de crim sinó també del cinema en general.  La història està situada en l’any 1936, durant el crac de la bossa dels Estats Units. La trama està principalment motivada pel robatori d’uns diners per part d’un timador, Johnny Hooker (Robert Redford). Aquests pertanyien a Doyle Lonnegan (Robert Shaw), un perillós mafiós que assassina al company i amic de Hooker, Luther. És la mort d’aquest la qual provoca que, entre altre amic de Luther també timador, Henry Gondorff (Paul Newman); i Hooker, planejen una gran estafa en contra del mafiós.  La pel·lícula aconsegueix enganyar al espectador a la mateixa vegada que Hooker i Gondorff enganyen a Lonnegan. Durant tot el film, encara que saps que es tracta d’una estafa i que està planificat, creus...

  A l’any 1954, Alfred Hitchcock decidí adaptar un obra de l’autor de relats negres, Cornel Woolrich (conegut pel pseudònim de William Irish) It Had to Be Murder. I qui altre per a adaptar aquest gènere que el mestre del cinema de suspens. La trama gira al voltant d’un fotògraf en cadira de rodes que, des-de la finestra de la zona darrera de la seua casa, contempla la vida dels seus veïns dins dels seus apartaments: parelles, un compositor, una dona solitària… Un dia, a causa de la mort d’una de les veïnes, començà una investigació al voltant d’aquesta amb la seua nòvia i la seua metgessa; tot d’el mateix lloc: al costat de la finestra.  Nominada a quatre oscars, La finestra indiscreta  és una perfecta mostra de la capacitat que tenia Hitchcock de fer una perfecta pel·lícula de suspens. Amb uns excel·lents James Stewart i Grace Kelly de protagonistes, el director aconsegueix atrapar a l’espectador de principi a fi esperant a la conclusió (la qual, com és d’esperar, no de...

  La primera pel·lícula de Charles Chaplin amb veu, El gran dictador , és una mostra de que el director, actor i compositor podia eixir perfectament del seu segell d’identitat, el cinema mut, i oferir una obra mestra com molt res altres baix el seu nom.  El que fa especial a aquesta obra es l’excel·lència amb la qual fa una crítica social i política cap al feixisme i el antisemitisme, amb un missatge còmic i divertit però al mateix cop impactant i necessari. La perfecta mostra de que el cinema és, com qualsevol altre tipus d’art, una ferramenta que serveix per a manifestar els sentiments d’un mateix, incloent l’indignació amb la situació del món en el qual vivim. 

  Duck soup és una de les pel·lícues més conegudes dels germans Marx. Amb un guió còmic excelentment interpretat, m'ha sorprés gratament com d'amé es fa vore-la. És una comèdia que, sense cap dubte, trobe a faltar en el cinema actual. Potser es pot pensar que és un humor absurd, però la manera en la que està executat ho fa senzilla i indubtablement efectiu.  També les parts musicals m'han paregut prou entretingudes, i jo no soc cap fan fanàtica del gènere musical.  En definitiva, els avanços tecnològics de l'actualitat no han afavorit en una gran mesura el cinema. Als anys 30, sense la meitat d'avantages que tenim a dia d'avui, van aconseguir fer pel·lícules que serveixen d'inspiració i sobretot de model dins del seu gènere (en aquest cas, la comèdia).